Federaciˇ catalana de Hockey
 

El bressol del hockey català

El hockey arriba a Catalunya a principis del segle XX, presumptament importat per estudiants anglesos que el van introduir a la societat benestant barcelonina. Paral·lelament, l’any 1911 a Terrassa, l’Ateneu Calasanci, una entitat cultural i esportiva local, decideix practicar a la ciutat un nou esport i tria el hockey. Eren els inicis dels dos focus que concentraran la pràctica totalitat del hockey català: Barcelona i Terrassa, que des d’aleshores han mantingut una sana rivalitat tant pel que fa a nombre de fitxes i directius com a resultats i títols aconseguits. Especialment destacable és la gran afició a la ciutat de Terrassa, que compta amb més fitxes per nombre d’habitants i on el hockey fins i tot hi té un carrer. Tot un estil de vida que ha fet famosa la dita: “a Terrassa els nens i nenes neixen amb un stick sota el braç”.



Als anys vint el hockey ja s’ha fet un espai definitiu en la vida esportiva catalana i diferents clubs com el Polo, el F.C. Barcelona i el Pompeya a Barcelona o els Lluïsos, el Terrassa F.C. o el Calasancí a Terrassa creen seccions de hockey i comencen a disputar els primers campionats de Catalunya. L’any 1923 es constitueix oficialment la Federació Regional de Hockey de Catalunya essent el seu primer president el Baró de Güell. Mentre, en altres indrets del territori espanyol s’ha anat desenvolupant també aquest esport, tot i que en menor mesura. Des dels inicis i fins als nostres dies els jugadors catalans han estat la base del hockey a l’estat espanyol, liderant les nostres seleccions les competicions regionals i aportant el gruix dels jugadors que han representat Espanya en les competicions internacionals.


Tradició i amateurisme

Durant la dècada dels 30, i a causa de la delicada situació política que viu el país, el hockey veu frenat el seu desenvolupament que quedà totalment interromput durant la Guerra Civil espanyola. És a partir dels anys 40 quan aquest esport viu un dels moments de major expansió arribant a les principals ciutats catalanes com Lleida, Tarragona i Girona, i fins i tot a Mallorca. A la zona del Maresme es dona també una certa tradició que avui només manté el Iluro H.C. de Mataró. No obstant això, segueixen essent els equips decans, el Polo i el CD Terrassa, els qui lideren les competicions catalanes i nacionals. No serà fins a la dècada dels 60 que un club nascut a Terrassa l’any 1935 com a secció de hockey del club Harmonia, trenca amb aquesta bipolaritat històrica, ja amb el nom de Club Egara i després d’inaugurar les noves instal·lacions al Pla del Boinaire, aconseguint guanyar nou campionats de Catalunya seguits, diverses lligues nacionals i dues copes d’Europa.


El desenvolupament del hockey a Catalunya té uns trets diferencials que s’han anat reproduint al llarg de la seva història: l’amateurisme absolut, la tradició familiar que ha transmès l’afició per aquest esport de pares a fills, l’enorme pes específic dels clubs i l’aportació desinteressada de figures anònimes que s’han guanyat un nom en aquesta història. “No concibo el profesionalismo deportivo, y en el hockey se cumplen todas las virtudes deportivas que considero imprescindibles, es un deporte que se conserva puro, y ligado a él me siento a gusto”. Aquestes paraules de Pau Negre, pronunciades als anys 60, tenen sentit encara avui. Jugador, directiu català, espanyol i internacional, mecenes, pare i avi de jugadors, Pau Negre és la figura que reuneix tots aquests trets. Un estadi a Montjuïc que porta el seu nom en reconeix la seva tasca i, per extensió, la de tots aquells anònims que no podem esmentar aquí i que amb la seva aportació han contribuït a l’expansió del hockey a Catalunya.


Nous paviments: el hockey sala i la gespa artificial

Al març de 1956, sota els auspicis de la Federació Catalana, s’organitza a Barcelona un torneig internacional de hockey sala, que es presenta com a nou esport. Aquesta modalitat, tot i que igualment federada, sempre ha estat més lligada al lleure i a la part lúdica d’aquest esport. Destaca, entre d’altres, la celebració anual del Torneig de Les Fonts al Club de Tennis Les Fonts, a principis de cada temporada i amb participació i expectació cada cop majors. Allà s’hi va veure el millor hockey sala, amb equips formats per jugadors procedents de diversos clubs que eren gairebé seleccions dels millors especialistes d’aquesta modalitat.


A finals dels anys 60 i principis dels 70 s’inauguren camps de gespa que permetran un joc més ràpid i vistós. Apareixen nous clubs com el Kart Mediterrani o la U.E. Castelldefels. El C.F. Junior es consolida definitivament l’any 1965 amb la inauguració de les noves instal·lacions a Sant Cugat. L’any 1971 Barcelona va acollir la primera copa del món de hockey herba essent la Federació Catalana l’ànima de l’organització. Els partits es van jugar als camps del Polo a Barcelona i del Can Sales a Terrassa i la selecció espanyola, amb 13 jugadors catalans, va aconseguir la medalla de plata després de perdre la final contra el Pakistan. Són moments gloriosos pel hockey català que al 1973 comptava amb unes 1400 fitxes.


La Divisió d’Honor catalana es manté amb un nombre estable de clubs integrants: Polo, CD Terrassa, Club Egara, FC Barcelona, Atlètic de Terrassa i Junior. L’any 1980, l’Atlètic de Terrassa, entitat creada l’any 1952 per membres de l’equip Educación y Descanso, guanya el seu primer títol en la màxima categoria. Amb aquesta victòria pren el relleu al Polo que havia tornat a situar-se al capdavant, i inaugura una dècada d’èxits que inclou nou campionats de Catalunya, nou lligues nacionals, vuit copes del Rei i que culmina l’any 1985 amb la consecució a Alemanya de la Copa d’Europa de Clubs.

A l’inici de la dècada dels 80 es produeix el traspàs de les competències de l’esport a la Generalitat, fet que suposa el reconeixement de la Federació Catalana com a entitat pública amb personalitat jurídica pròpia. Paral·lelament, comencen altres temps pel hockey, arriba l’era de la gespa artificial, els clubs amb equips a Divisió d’Honor es volen nodrir dels avenços tècnics necessaris i comencen a fer equilibris pressupostaris per tal de fer front a desplaçaments, serveis professionals o equipatges. Tot i així, es manté l’amateurisme.


Aquests fets, units a la possible nominació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 92 fan que la Federació lideri un seguit de gestions amb les diferents administracions per tal d’aconseguir dotar als clubs catalans de nous camps. Amb la signatura d’un conveni al 1984 el Polo, l’Egara, l’Atlètic, el Terrassa i el Junior construeixen el seu primer camp de gespa artificial. Aquell mateix any s’inaugura l’estadi federatiu de Terrassa i dos anys més tard la nominació de Barcelona es consolida. Per la seva tradició, la ciutat vallesana es perfila com a candidata ideal per acollir la competició de hockey.


 

Del somni olímpic a la realitat de l’esport professional

Amb el repte olímpic per davant, el hockey torna a viure moments d’expansió a Catalunya. A Terrassa, l’any 1988 neixen dos nous clubs el Línia 22, actualment secció de hockey del Club de Tennis Les Fonts, i el Matadepera 88, que han aconseguit mantenir-se i ja presenten expectatives de futur amb diversos equips en les categories inferiors.

L’activitat federativa de finals dels 80 ve marcada per la col·laboració en l’organització dels Jocs Olímpics. Els Jocs en general, i el hockey en particular, van obtenir un èxit organitzatiu reconegut mundialment. A nivell esportiu, el premi arribava en forma de medalla d’or, un somni que quatre jugadores catalanes, Anna Maiques, Cèlia Corres, Núria Olivé i Elisabeth Maragall, van viure en primera persona després de guanyar Alemanya en una intensa final. Era el reconeixement també al hockey femení que sempre ha comptat amb un nombre de fitxes relativament baix i, en conseqüència, amb menys recursos i dedicació per part de les entitats esportives.

A finals dels anys 90 el hockey català s’havia bipolaritzat. Dos clubs, Atlètic i Egara, mantenien l’hegemonia en gairebé totes les categories. Semblava impossible de trencar aquesta aclaparadora supremacia terrassenca, però amb l’inici del nou segle a Barcelona s’obren noves perspectives per aquest esport que van lligades a una incipient professionalització. Per als més continuistes aquesta nova línia va en contra de l’esperit esportiu que fins ara regia la pràctica d’aquest esport. Pels altres, és inevitable si volem mantenir-nos en els nivells més alts competint amb el millor hockey europeu i mundial. La Federació, que no viu d’esquenes a la realitat, novament ha de liderar un canvi racional cap als nous temps esdevenint però el garant d’una pràctica esportiva que té la seva base, com diu el text dedicat a la Federació Catalana de Hockey amb motiu de la concessió l’any 1999 de la Creu de Sant Jordi, “en l’esperit amateur i en una concepció de l’esport com a pràctica que persegueix l’excel·lència en l’equilibri de la ment i del cos”.